Quan ens fem grans a vegades ens oblidem del que ens feia feliç quan èrem petits... ocupem el nostre temps anant amunt i avall, preocupats per mil coses a l'hora i sense adonar-nos-en anem deixant a part petites coses que ens il.lusionaven o emocionaven i quan de sobte et recordes de sensacions, emocions viscudes i mires enrera ... saps que t'has fet gran, que ha passat el temps, però al mateix temps t'adones que hauríem de poder continuar gaudint-ne...
Recordo que quan arribava la primavera i anaves a caminar en veure "els angelets" de seguida corries agafar-los, tancaves els ulls i demanaves un desig... eren instants únics, sensacions boniques que et feien volar cap aquell desig demanat...
En trobar aquesta imatge vaig fer l'acció mentalment i vaig somriure... sí, fer-nos grans no vol dir perdre la il.lusió, les ganes de somiar, de poder cridar de tant en tant, de deixar a banda prejudicis, de poder seure i demanar un desig... fer-se gran ha de poder ser continuar sent feliç i no oblidar la part "infantil" que tenim dins!
Cal però, que els adults fem viure als petits com si cada instant fos únic, irrepetible i que la il.lusió per ser feliç no desaparegui en fer-se gran.
Petonets!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada