divendres, 13 de juliol de 2012

El petit avet


... hi havia una vegada un avet que estava trist perquè no li agradaven les seves fulles en forma d’agulla, no s’estimava gens, li agradava tenir les fulles diferents...




Així és com comença el conte del Petit Avet, un conte que ens permet treballar un concepte molt important, el concepte de l’autoestima, tal com jo els hi dic als petits ningú ens estimarà si primer no ens estimem nosaltres mateixos. És un concepte complicat i molt abstracte, però essencial des del meu punt de vista per assolir els objectius que ens proposem al llarg del curs en tots els sentits, tant a nivell acadèmic com emocional.  Cal treballar per tal que els petits es coneguin ells mateixos, cal treballar perquè acceptin els seus límits, les seves possibilitats, cal treballar per tal que s’adonin de com són i del que cal millorar o reforçar, per sent conscient del que ens defineix i caracteritza i això és el que ens fa diferent i cal tenir present.

Als quatre encara costa fer servir la paraula autoestima, però us puc assegurar que aquest curs ha estat constantment present en moments de conversa, en moments de treball... sovint davant un conte algú deia: no s´estima ell mateix, no li agrada ser com és... i això és el que realment cal aprofitar i treballar.

El conte del Petit Avet em va servir per introduir el concepte i fer-los adonar del que li passa a l’avet. Un avet que creu que no és feliç tenint les fulles en forma d’agulla, un avet que creu si les seves fulles fossin diferents segurament viuria millor... però les aventures que viu quan no té les seves fulles el fan adonar, que l’únic camí cap a la felicitat és el de tenir les seves fulles...  


Volia però, a part del conte experimentar una mica el que sentirien els petits en convertir-se en únics, especials i fantàstics per un instant tot mirant una capsa!  Sí, una capsa màgica, una capsa amb algú únic, bonic, especial, intel·ligent, sensible... algú irrepetible... 

Vaig presentar-los una capsa i els vaig demanar que miressin dins, que hi havia algú, però que no podien dir als altres què i qui hi havia dins... Era fantàstic veure com obrien la capsa i se’ls il·luminaven els ulls en veure’s reflectits en un mirall... oh... som nosaltres, que sóm únics...




















Va costar una miqueta que poguessin esperar i dir altres que hi havia dins la capsa, però va valdre la pena esperar i veure com tots s’emocionaven parlant del que hi havia dins, per uns primer només un simple mirall, però d’altres van arribar al que jo volia, el mirall era una simple eina, l’important era el que podíem veure, és a dir, nosaltres mateixos!

I per acabar, tal com els vaig dir: m'estimo... m'estimen!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada