Paciència, una paraula màgica i essencial en el dia a dia on contràriament no hi ha res que vagi a poc a poc, on tot va a mil per hora, on tot té un temps limitat, on tots anem amunt i avall sense parar... però tot i així sovint cal parar un moment, respirar i tornar a començar.
Aquesta tarda he estat reflexionant a partir d'un altre article i mirant uns vídeos sobre la por al fracàs, sobre la tendència dels mestres, dels pares dels adults en general a evitar el fracàs, la frustació... la tendència al no ploris, a no toquis que et faràs mal, no surtis de la ratlla... la tendència a protegir o sobreprotegir, la tendència a evitar el plor, l'error... i llavors és quan arriba el moment en què tenim nens que necessiten l'adult per tot, quan tenim insegureta, quan tenim poca motivació, quan tenim por a equivocar-se, quan tenim por a no ser el millor i a frustar-se quan les coses no ens surten com volem! Cal llavors que entre tots comencem a canviar la manera d'actuar i que enlloc d'evitar frustacions o fracasos dotem als petits del necessari per poder superar aquestes situacions, cal que ajudem els petits a ser més forts, cal que els fem veure que no passa res quan les coses no surten com esperem, cal que nosaltres però, siguem els primers en canviar i actuar tal com esperem que ho facin els petits... Cal canviar el concepte de felicitat per fer-ho tot a la primera i millor que ningú, una persona feliç no serà aquella que ho faci tot a la primera, sinó que una persona feliç o és quan pot gestionar tot el que viu, sent, passa... una persona ha de ser feliç lluitant per allò que vol, una persona ha de ser feliç quan fa allò que realment li agrada, una persona serà feliç quan disposi de totes les eines necessàries per millorar i aquestes eines i sobretot en aquests primers anys de vida som nosaltres els que les hem de facilitar, som nosaltres els que hem d'actuar donant valor a l'esforç, donant valor a l'autonomia, donant valor al positivisme, donant valor als interessos i opinions de tots, donant valor al respecte, donant valor al fet de caure i aixecar-se i lluitar per seguir endavant... en definitiva la nostra tasca no ha de ser facilitar les coses perquè si, donar-ho tot fet, aplanar el camí evitant tots els perills... cal que els ajudem a caminar i motivem per avançar!
Les coses a vegades no surten a la primera, però segurament que si ho tornem a intentar potser ho aconseguim i potser fins i tot ens adonem que gràcies a l'error encara podem fer-ho molt millor.
I com dic la majoria de vegades, una imatge val més que mil paraules i el vídeo que us deixo a continuació il·lustra el que us he intentat transmetre.
Els petits sovint tenen la capacitat per fer fàcil el que a vegades a nosaltres ens sembla complicat, tenen la facilitat d'expressar allò que veuen d'una manera molt més senzilla i propera, tenen paraules màgiques... Si, a vegades els adults som extremadament tècnics, procurem solucionar-ho tot a la primera, pretenen que en una explicació tot quedi clar i quan no ho aconseguim ens sentim frustats, decebuts... i cerquem una altra solució sense potser qüestionar-nos que el que ens cal es canviar tot el plantejament, canviar les nostres idees!
Avui cercant recursos per treballar el dia de la Pau he trobat un vídeo on d'una manera senzilla i plana es tracta el tema de Pau i la Guerra! En el vídeo veureu una miqueta el que he dit anteriorment, els adults actuen pel seu interés, actuen sense pensar en quines conseqüències... per sort no tots els adults som així (sí fos així molt malament aníriem) i la solució al conflicte present és molt més senzilla i amb l'amistat i l'amor tot seria millor!
En parlar de la Pau moltes vegades les reflexions són properes, pels nens i nenes que ho tenen tot cobert, resulta complicat definir que és la Pau ja que tot i que tenen clar que el contrari seria la guerra, però cal anar més enllà, ja que en la nostra situació per sort, podem parlar d'una Pau diferent a la d'altres llocs del planeta. Les nostres reflexions ens poden portar a sentir la Pau quan ens estimen , a sentir la Pau quan cada dia puc anar a l'escola, a sentir la Pau quan tenim per menjar, vestir... quan tenim per viure sense necessitar d'haver de lluitar per aconseguir-ho; cal que entre tots fem veure als petits del nostre voltant que són previlegiats, que tenen molt més del que tindran mai altres nens, cal fer-los veure que la Pau que nosaltres sentim cada dia és única, irrepetible, necessària, ideal... que és un estat del qual cal gaudir i fer-ne gaudir!
Espero que aquest vídeo us aporti quelcom a treballar o simplement us serveixi per reflexionar una estoneta.
L'altre dia vaig trobar una cita de Paulo Coelho que em va agradar i vaig anotar:
" El destí determina qui entra a la teva vida... Però tu decideixes qui s'hi queda"
Jo sempre he pensat en què tots tenim un destí i que al llarg de la vida anem vivint allò que està escrit, allò que està previst... anem descobrint llocs màgics, anem enrinquint-nos compartint, anem fent-nos grans, anem deixant entrar persones que ens acompanyen, estimen, persones que es converteixen en amics únics, amics especials, fantàstics... però també a vegades topem amb qui no ens estima, valora, recolza i és llavors quan cal decidir si ens aporta quelcom positiu al nostre destí o pel contrari cal evitar i per tant en últim terme som nosaltres tal com diu la cita els que decidim qui s'hi quedarà! A vegades això fa mal, a vegades ens manquen els recursos o eines necessàries per prendre aquestes decisions, a vegades ens costa gestionar-ho... però si ja des de ben d'hora eduquem en valors, si des de ben petits mediem, resolem conflictes... si des de ben petits les emocions i els sentiments estan presents potser llavors quan ens trobem en situacions complicades serà més fàcil.
Cert que la vida no és de color rosa i que el destí possiblement ens depara moments on la tristesa, l'angoixa, la por estan presents... però a vegades les ganes, la il.lusió, la màgia, la fantasia, l'esforç, l'amistat o l'amor permeten somriure i seguir endavant, sempre endavant i lluitar per aquells que estimem...
Per acabar us deixo amb un d'aquells vídeos que ja sabeu m'encanten, un vídeo sense paraules , però amb tanta intensitat i emocions que segurament les paraules sobrarien.
I si voleu gaudir-ne encara una mica més... aquí en aquest ENLLAÇ
Vivim temps una mica durs i on sembla que potser no hi ha lloc per la felicitat, però tot i així, arriba un moment en què convé respirar i pensar en què és el que necessitem per ser feliços? Arriba el moment de buscar allò que necessitem, buscar allò que ens fa somriure, buscar allò que a vegades potser tenim oblidat, buscar allò que només mirar-ho els ulls s'il:luminen, buscar el nostre camí... buscar la nostra FELICITAT!!!
L'altre dia vaig trobar circulant per la xarxa un vídeo que em va agradar, un vídeo que em va fer somriure... i que em va fer pensar en què hauria fet jo si m'hagués trobat amb caixer tant especial: el caixer de la felicitat.
He de reconèixer que he dubtat en el moment de publicar-ho, ja que cal dir-ho, es tracta d'un anunci d'una coneguda marca, però reconec que fins al final no ho vaig veure, sinó que em vaig quedar amb les cares de les persones, cares d'il.lusió, sorpresa, alegria... i amb aquest missatge em quedo! Aconseguir la felicitat a vegades és molt més fàcil del que ens pensem, només cal desitjar-la i viure-la i sobretot transmetre-la als que tenim al nostre voltant!!!
L'altre dia un bon amic em va passar un petit vídeo on Bisquerra afirmava:"Emoció i motivació són envers i revers de la mateixa moneda. Ens motivem quan ens emocionem per alguna cosa i per això en totes les matèries acadèmiques hauríem d'incloure-hi l'emoció per poder motivar l'aprenentatge d'aquella matèria."
I certament és tant cert, sense emoció no hi ha motivació, ja que quan fem allò que ens agrada, quan fem allò que ens permet passar-ho, quan podem compartir, gaudir... es quan ens emocionem i ho fem perquè estem motivats, perquè tenim un objectiu i això ens empeny a seguir, a no parar ... ens empeny a emocionar-nos! En ocasions però, podem trobar obstacles que ens dificultaran aquesta motivació, aquesta emoció, però caldrà aprendre a gestionar-ho, aprendre a controlar-ho i tal com tantes vegades he dit tot això s'han de començar ja ens aquestes primeres edats, segons Elsa Punset i altres , els cinc primers anys són tota una vida, i partim d'una cosa que en els més grans a vegades costa, partim de la il.lusio per aprendre, partim de les ganes de descobrir, d'imaginar, de crear, de fascinar-nos per tot allò que ens envolta... aprofitem-ho, no ho deixem perdre i potser així quan es vagin fent grans tot el que s'hagi pogut treballar, aprendre serà útil i tot i que evidentment no ho tindrem pas tot solucionat potser sí que tindran més eines per fer-ho!
Buscant material per anar treballat i al mateix temps aprenent vaig trobar un vídeo d'aquells que m'agraden , un vídeo sense paraules, i que de fet no falta, només cal seure durant tres i minuts i poc més i gaudir d'una bonica història d'amor i que em va fer reflexionar en un altre vídeo i material que he llegit fa poc, on es parlava del conte de la Lletera i es feia referència al fet d 'imaginar, de pensar més enllà del que tenim... i com a vegades les inseguretats fan que no hi volguem pensar...
Avui però, veureu que a vegades amb només una caseta n'hi ha prou per deixar anar la imaginació!
Ja fa dies que vaig realitzar aquesta activitat, però entre una cosa i l'altra anava deixant l'entrada, però avui he decidit prendre'm el meu moment de desconnexió entrant en el blog i reflexionar una miqueta, allò que de tant en tant va molt bé per tal de retrobar-nos, de valorar el que estem fent, de pensar en si estem anant en la direcció correcta... moments en què les preguntes sorgeixen una darrera de l'altra... però bé, en aquesta entrada no vull formular-me preguntes, sinó que us vull parlar de petons! Petons necessaris per recuperar l'energia, petons necessaris per somriure, petons necessaris per recuperar l'alegria... Igual que les carícies o les abraçades en parlar de petons tant grans com petits pensem en una mostra d'afecte que ens ajuda i ens reconforta, però una mostra d'afecte efímera, que dura només un instant, cert que aquest instant pot esdevenir màgic, única, especial, inolvidable... però és només un instant i si, per exemple necessito petons i no tinc ningú?
La resposta aquesta pregunta és oberta, cadascú cercarà la millor solució i farà servir el que cregui necessari, però en aquesta entrada us faig una proposta, crear una capsa de petons! Una capsa màgica i especial i que de ben segur us serà de gran utilitat. En una de les sessions de treball d'emocions vam estar parlant d'un conte que ja us vaig presentar anteriorment: Les fades ens parlen de... l'autoestima i a partir de la conversa que va sortir sobre com podem ajudar a sentir una millor una persona vam decidir crear entre tots la capsa dels petons ( cal dir que ja ho havia previst i venia preparada amb un parell de pintallavis que va cridar l'atenció a tots i totes!).
El moment de creació de la capsa va ser molt divertit, tot posaven morritos i feien un petó en el paper i emocionats deixaven el seu petó com si fos un tresor exclusiu en la capseta i certament i sense que ells se n'adonessin per mi aquesta capsa és única i irrepetible, ja que els petons que hi tenim dins no es tornaran a repetir, són únics i exclusius i per tant es tracta d'una capsa de petons màgics.
En acabar la vam situar en el racó de les emocions on tenim tots els contes treballats i de manera natural de tant en ells mateixos obren la capsa i agafen un petó o dos o els que necessitin i el més bonic és que entre ells s'ho diuen: t'has fet mal... doncs agafa la capsa de petons... i davant d'això que més puc dir ? Res més oi?
